Presentació del Museu de les Terres de l’Ebre

DE MUSEU DEL MONTSIÀ A MUSEU DE LES TERRES DE L’EBRE

El Museu de les Terres de l’Ebre, renova i amplia els espais, els serveis i el projecte cultural del Museu Comarcal del Montsià

Museu de les Terres de l’Ebre serà en endavant la denominació del Museu Comarcal del Montsià (nom que rebia des de la seva inauguració), com a resultat de l’evolució i desenvolupament de la institució després de 25 anys d’acció territorial, de la transformació del discurs i àmbits expositius, i de la designació com a Servei d’Atenció Museística (SAM) per part del Departament de Cultura.

La seu central del Museu es troba situada al parc municipal d’Amposta i ocupa l’antic edifici de les escoles públiques Miquel Granell, obra d’inspiració modernista de l’arquitecte Ramon Salas. Després d’una primera etapa de funcionament en què va comptar, entre l’any 1984 i l’any 2000, amb tres seccions expositives (la Natura, l’Arròs i l’Arqueologia), va iniciar una renovació museogràfica a partir de tres temes cabdals de la història d’un territori i d’una societat determinada per la gran riquesa natural, per la diversitat de formes de vida i per la situació estratègica vora l’Ebre: Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana; L’Ebre: camí d’aigua; i El delta de l’Ebre: memòria d’un medi, espai d’uns homes (aquesta sala s’executarà més endavant). La inauguració del Museu amb dos noves sales d’exposició, una sala multimèdia habilitada com a mediateca oberta, juntament amb la finalització de la climatització de l’edifici del bloc d’exposicions, clou el projecte d’ampliació i remodelació arquitectònica que s’ha dut a terme de forma integral en tres fases en els darrers 15 anys, amb un pressupost de 3,15 milions d’euros. El Museu disposa a partir d’ara d’uns 3.000 m2 de superfície que li permetran desplegar nous serveis i explorar noves possibilitats d’acció cultural com a espai de projecció del territori i del seu patrimoni, i com a plataforma cultural de creació i d’iniciatives ciutadanes.

La innovació museogràfica en les exposicions permanents

La primera de les exposicions permanents, “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana”, mostra la riquesa dels testimonis arqueològics que deriven del poblament ebrenc i, al mateix temps, dóna a conèixer l’evolució de l’hàbitat, la tecnologia, l’economia, la societat o les creences. L’exposició, amb un guió rigorós i una posta en escena estèticament moderna, s’organitza en cinc grans àmbits: De la cova al poblat (prehistòria); Els tossals fortificats (protohistòria); després d’un àmbit dedicat al comerç mediterrani, segueix La colonització del camp (món romà); i acaba amb Els senyors de la terra (medieval). L’exposició reuneix més de 600 objectes, 4 interactius multimèdia i 4 audiovisuals de producció pròpia amb recreacions d’època, a més de nombroses fotografies i dibuixos originals. El recorregut d’aquesta sala acaba a l’època medieval, per donar pas en les altres sales a la presentació dels continguts vinculats al patrimoni natural i etnològic del territori en l’època moderna i contemporània.

“L’Ebre camí d’aigua” evoca la memòria i reflexiona sobre el present amb una escenografia i uns recursos museogràfics que apel·len a les emocions i els sentits. L’exposició ens parla del gran riu de Catalunya i la península Ibèrica que, amb una presència indefugible, ha donat un caràcter singular i suggeridor a les comarques riberenques. Aquesta sala representa el que ha estat i el que és una història construïda a través de l’aigua i de la influència de l’Ebre en la seva vall, en tot el tram comprès entre Mequinensa i el Delta. Però, si bé el riu configura el paisatge i la vida, els veritables protagonistes de l’exposició són les persones i les formes de vida i cultura que s’han assentat als seus marges. La sala s’organitza en cinc àmbits (El riu que dóna la vida; El riu bressol; El riu camí; El riu captiu; i El riu ara) i reuneix més de 150 objectes, bàsicament etnològics i espècimens naturals, juntament amb 4 interactius que mostren prop de 20 audiovisuals i la selecció de més de 300 fotografies antigues, les gravacions dels paisatges sonors del riu i les veus de la gent de l’Ebre.
La incorporació als museus de les noves tecnologies permet ampliar l’oferta de serveis, donar a conèixer els llegats, la informació i coneixements que apleguen, i assajar noves formes de comunicació amb els usuaris. Per aquest motiu s’ha instal·lat un Espai Multimèdia en una sala comunicada directament amb les exposicions permanents i temporals. Aquest espai està concebut, mitjançant la flexibilitat de les noves tecnologies, com un projecte obert i en permanent renovació amb la finalitat de constituir un lloc d’informació, de consulta, de descans.... En l’Espai es podran, entre d’altres, consultar: les bases de dades de jaciments arqueològics del territori; de patrimoni hidràulic i flotant; de cites literàries relatives al riu Ebre; els fons sonors i audiovisuals inèdits; etc.

Un museu en xarxa al servei del territori

Però, un museu és més que les exposicions que visita el públic, és també memòria, en forma de béns materials i immaterials. El Museu de les Terres de l’Ebre conserva i gestiona les col·leccions més importants de la natura, l’arqueologia i l’etnologia d’aquestes terres, un fons que comprèn més de 35.000 objectes. La natura, l’arqueologia i l’etnologia són els àmbits principals a partir dels quals l’entitat incideix en la conservació del patrimoni territorial i desplega la seva gestió i acció pluridisciplinar. La recerca i la conservació del patrimoni natural i cultural, i la projecció d’activitats de revalorització i difusió d’aquest patrimoni, s’integren així dins d’una estratègia de desenvolupament local, atenent al caràcter de museu de territori i societat que determinen els objectius i l’acció del centre.

Un museu és també experiència i servei públic, en forma de procediments, capacitat d’innovació en el treball i de prestacions culturals. Així, al llarg dels anys el Museu ha realitzat més de 800 activitats públiques (exposicions temporals, jornades, cicles de conferències, cursos, presentacions, etc.) i prop de 500 activitats cientificotècniques (recerques, inventaris, projectes museístics, articles, publicacions, etc.), la documentació de les quals es podran consultar en breu en la nova web. D’altra banda, el Museu ha desplegat iniciatives novedoses per potenciar el caràcter de servei cultural obert a la comunitat, a tall d’exemple: el voluntariat i el foment de les activitats dels grups d’Amics i Col·laboradors; la itinerància de les seves exposicions; la cessió d’espais o el préstec d’infraestructura; la participació en programes de desenvolupament local; les iniciatives de cooperació amb entitats o d’altres consorcis del territori; la participació en xarxes locals i nacionals; etc.

Però, on més ha reeixit la seva acció ha estat en la seva extensió en el territori, de forma que el museu ja no és només la seu central sinó que és un museu en xarxa. Els centres museístics i equipaments d’interpretació vinculats responen a iniciatives conjuntes a partir de l’impuls dels respectius ajuntaments i articulen estratègies de valorització i gestió integrada dels recursos patrimonials locals. Entre aquests, podem esmentar: dos jaciments museografiats (la Moleta del Remei i la Carrova), quatre centres d’interpretació (el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers a Alcanar, el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta a Sant Jaume d’Enveja, el Centre d’Interpretació de la serra de Montsià a Freginals, el Centre d’Interpretació de la Plana a Santa Bàrbara), també el futur Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita, a més de sis àrees d’interpretació d’accés lliure i setze itineraris amb uns recorreguts senyalitzats de 180 quilòmetres.

EXECUCIÓ DEL PROJECTE ARQUITECTÒNIC I MUSEOGRÀFIC: 15 ANYS D’INVERSIÓ I DE TREBALL PERMANENT

Entre 1997 i 2011 a partir dels 900 m2 inicials i dels espais annexos, i com a resultat de la transformació integral dels espais, s’ha aconseguit habilitar en la seu el Museu 3000 m2 de superfície per al desenvolupament de les funcions, activitats i serveis d’una entitat cultural moderna i polivalent. Tot i les obres que s’hi ha realitzat al llarg d’aquests quinze anys, el centre només ha tancat les portes al públic l’any 2003 i els anys 2010 i 2011, sense deixar de treballar en favor del patrimoni i la cultura i la societat ebrenca.

El creixement de les funcions i activitats del Museu del Montsià, després de la inauguració el 1984 a partir de la disponibilitat de nous espais alliberats de l’ús educatiu en l’edifici de les primeres escoles Miquel Granell, va portar l’any 1995 a la redacció del Projecte museològic i del Projecte arquitectònic d’ampliació i arranjament del Museu del Montsià, amb els quals el centre es reorganitzava funcionalment i arquitectònicament en dos grans àrees: una Àrea d’ús públic que aplegués els serveis i espais de difusió i acolliment (vestíbul, recepció, sales d’exposició permanent i temporal i sala d’actes); una Àrea d’oficines i serveis interns (direcció, oficines administratives, espais de treball tècnic, sales de reunions, mediateca i arxiu), que, a la vegada, aplegava les sales de reserva i altres espais de treball (sales de reserva de les col·leccions, sala de documentació, laboratori-taller de restauració, magatzems d’infraestructura i dipòsit provisional, etc.).

Així, en els anys 1997-1999 es va realitzar la 1a Fase de l’Ampliació i arranjament del Museu, corresponents a les obres en el Bloc d’exposicions amb un import de 625.000 €. Aquestes obres van consistir en la reforma de tota l’ala nord per acollir-hi les sales d’exposició permanent i temporal, fet que va comportar l’ampliació de 900 m2 nous en la superfície del Museu. A principis de l’any 1999 es van enllestir les obres i aquells nous espais van acollir temporalment l’exposició “L’Ebre, camí d’aigua”, inaugurada el mes de febrer de 1999, i que després va presentar-se al Museu d’Història de Catalunya.

Atès que el projecte d’Ampliació contemplava la reforma total de l’antic edifici (ala sud) on fins llavors havia estat el Museu, aquells nous espais van acollir provisionalment, des de l’any 2000 i fins al 2003, les instal·lacions i els serveis ubicats en el bloc antic, mentre es duien a terme les obres de la 2a Fase d’Ampliació i arranjament del Museu. En aquesta 2a fase, que es va acabar el 2006, es va intervenir amb un pressupost de 968.000 € en el Bloc d’oficines i serveis interns, i va comportar una important transformació de l’edifici antic, amb la construcció d’una nova teulada i d’una nova planta en tota la superfície de l’ala, on es van ubicar les oficines, la mediateca, l’arxiu i els serveis tècnics, mentre que la planta baixa va acollir les sales de reserva de col·leccions, els magatzems, el laboratori, l’aula didàctica, la sala d’actes i la recepció del Museu.

En la 3a fase, duta a terme en els anys 2005-2008 amb un import de 409.000 €, les obres van anar destinades a habilitar el vestíbul del Museu com a un espai polivalent, amb la funció de zona de recepció i informació del centre, zona per a exposicions i mostres temporals de caràcter local i d’accés gratuït, zona per a actes de gran format, etc. El vestíbul del Museu té a més la condició de lloc de pas entre dos places públiques: el jardí ubicat a la façana davantera del Museu i la plaça posterior on es situa el Centre d’Arts Visuals.

En els anys 2009-2010 es va instal·lar equipament i mobiliari addicional en el Bloc d’oficines i serveis interns per un import de 161.000 €. I finalment, en els anys 2009-2011 , en l’última i 5a fase s’ha executat la instal·lació de la climatització i de l’estació transformadora i els equips elèctrics per un import de 431.000 €.

En total l’obra de reforma arquitectònica i instal·lacions ha significat una despesa de 2.597.000 €, entre els anys 1997-2011, a càrrec de l’Ajuntament d’Amposta (52%), fons Feder (15%) i Departament de Cultura (33%).

Per últim l’execució de les sales d’exposició permanent ha significat una inversió de 556.000 €, a càrrec de l’Ajuntament d’Amposta (42%), el Departament de Cultura (14%) i diverses institucions (44%). En concret, la sala “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” s’ha executat per un import de 284.000 € a càrrec de Ajuntament d’Amposta, la Diputació de Tarragona, el Consorci Lidebre i el Departament de Cultura (Museu d’Arqueologia de Catalunya i Servei de Museus). La sala “L’Ebre, camí d’aigua” s’ha executat per un import de 225.000 € a càrrec de l’Ajuntament d’Amposta i el Consorci per a l’Execució del Pla de Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre. I, finalment, Espai multimèdia s’ha executat per un import de 47.000 € aportats per l’Obra Social de “la Caixa” i del Departament de Cultura (Servei de Museus).

EXPOSICIÓ “LES TERRES DE L’EBRE: DE LA PREHISTÒRIA A L’EDAT MITJANA”. UN GUIÓ RIGORÓS I UNA ESTÈTICA MODERNA

Aquesta exposició presenta la gran riquesa del llegat arqueològic del territori ebrenc. Una exposició que és la millor síntesi i testimoni del passat i del poblament de les Terres de l’Ebre al llarg de la història, i que aquí es mostra a través de cinc àmbits expositius amb l’ajut de recursos museogràfics d’última generació.

De la cova al poblat
La prehistòria és un període dilatat en el temps en què es produeixen grans canvis tant climàtics i mediambientals com antròpics. L’home inicià els processos de domesticació amb el conreu de determinades plantes i la cria d’animals. A les terres de l’Ebre, la nova base econòmica va comportar el sedentarisme de les poblacions i el desenvolupament de les pràctiques funeràries, així com la diversificació de l’utillatge i l’aparició de noves indústries com la ceràmica.

Els tossals fortificats
La protohistòria esdevé un període caracteritzat per la generalització del poblament fortificat en tossals, la urbanització de l’hàbitat, la introducció del torn, l’ús dels metalls i l’adopció de l’alfabet i l’escriptura. Els contactes comercials amb la mediterrània propicien una diferenciació en la riquesa dels individus i dels grups. Vora l’Ebre es desenvolupa una societat complexa de base tribal, els ilercavons, i altament jerarquitzada, que es veurà estroncada per la conquesta romana.

El comerç
Un espai dedicat al comerç fa de pont entre els àmbits històrics anterior i següent, i mostra com els habitants de les terres de l’Ebre van mantenir al llarg de tot el període protohistòric (ss. VII-III aC) relacions comercials amb els pobles del Mediterrani, primer amb els fenicis i desprès amb grecs i, en menor mesura, els púnics. Aquests intercanvis suposaven l’arribada de productes de luxe, especialment vi, que intercanviaven per metalls, plom, coure o plata. Ja després de la conquesta romana, 218-206 aC, es produeix l’arribada massiva de productes itàlics i dels territoris d’influència de Roma.

La colonització del camp
Al llarg de l’antiguitat, el riu Ebre fou l’artèria que comunicava i vertebrava tot el territori, a més de ser-ne la principal via comercial. En època romana, la vall va ser ocupada per una densa xarxa d’assentaments rurals dispersos organitzats a partir de la ciutat de Dertosa. Les vil·les, alhora residència d’una família propietària i centre de gestió d’una finca, produïen excedents per a la comercialització i s’hi realitzaven activitats artesanes complementàries, com la forja de metalls o la fabricació d’àmfores de transport.

Els senyors de la terra
En època andalusí la zona del riu Ebre i els seus afluents van esdevenir una terra de frontera entre les de l’Islam i els territoris cristians, així com un espai d´una activitat agrícola intensa. Les petites comunitats disseminades, de base clànica i principalment agrícoles, depenien d’un centre administratiu, Turtūša, i de diversos punts de vigilància i control, com ara les fortificacions de Miravet i d’Ulldecona o Amposta.
El model feudal s’imposarà a les nostres terres arran de la conquesta cristiana el 1148. El repartiment del territori va afavorir el manteniment de la població autòctona ara sotmesa als nobles, a l’Església i als ordes militars del Temple i l’Hospital. La renda senyorial es basarà en l’excedent de determinats conreus (cereals, olivera i vinya) i el monopoli dels processos de transformació (molins, forns, trulls...). La xarxa de poblament bastida sobre un hàbitat rural concentrat depenent de la ciutat nodrirà una puixant burgesia que exercirà el poder.

EXPOSICIÓ “L’EBRE, CAMÍ D’AIGUA”. ESCENOGRAFIES QUE EVOQUEN LA MEMÒRIA I LES EMOCIONS

L’exposició presenta cinc àmbits temàtics que s’entrellacen, evoca al visitant la memòria i la cultura fluvials, mostra la forta presència de l’Ebre en la història i la identitat col·lectiva i reflexiona sobre el futur del territori en base al propi riu.

El riu que dóna la vida
Que l’Ebre és un gran riu s’evidencia en múltiples aspectes, com es constat en els seus elevats valors naturals i en la biodiversitat de les comunitats d’éssers vius que hi habiten, i on la influència del riu en la vegetació i la fauna no es limita al curs d’aigua (peixos, nàiades, insectes, algues...) sinó que es dispersa, estenent-se per illes i galatxos i per les ribes, on els boscos de ribera constitueixen un biòtop forestal, ufanós i exòtic que acull també un notable poblament (aus, llúdrigues, tortugues...), enmig de les resseques terrasses limítrofes.

El riu bressol
La vall de l’Ebre concentra la major densitat de població de les Terres de l’Ebre, incloent-hi les ciutats més grans: Tortosa, Amposta, Deltebre, Móra d’Ebre o Flix. Vora el riu s’han establert unes formes de vida i de convivència singulars: a més d’anar a rentar o a buscar aigua, el riu ha propiciat el treball (l’horta, la cistelleria o la terrisseria...), les ribes oposades han necessitat trobar-se (passos de barca, ponts); la festa ha pres formes marcadament fluvials (regates, jocs...). Però, sovint, el riu també ha estat l’escenari de les formes més dramàtiques dels conflictes humans i, pel seu paper geoestratègic, els pobles riberencs han patit els efectes de les guerres. La relació entre els homes i el riu ha estat també marcada per les riuades, que episòdicament sacsejaven la vall i malgrat tenir conseqüències tràgiques (1617, 1787, 1866, etc.), també bonificaven les terres agrícoles.

El riu camí
El propi riu ha estat font d’aliment i de comerç: la pesca fluvial ha estat una pràctica present a tots els pobles riberencs i ha originat un riquíssim repertori de coneixements i de tipologies d’arts de pesca amb les que es capturaven sabogues, esturions, madrilles, barbs, anguiles, llisses, llobarros, etc. L’Ebre també ha estat la principal via de comunicació entre l’interior i la costa. Per ell han pujat i baixat mercaderies i persones, configurant via de civilització i d’intercanvi. Al costat de vapors, muletes, pontones, xalanes i altres models, l’embarcació fluvial més característica era el llagut. I, fins als anys seixanta del segle passat, les nissagues de pescadors, llaguters, mestres d’aixa... van marcar el caràcter dels pobles i, amb els seus coneixements i la idiosincràsia dels seus oficis, van esdevenir un grup social específic: la gent de riu.

El riu captiu

La força i possibilitats de l’Ebre han suscitat l’ambició i l’interès per explotar-ne els recursos. Des de l’època moderna, projectes de navegació, canalització o, més modernament, energètics, han contemplat el riu com el gran generador de riquesa, un recurs suposadament etern i inexhaurible. L’Ebre esdevé contemporàniament un important motor econòmic, i els projectes impulsats des de fora del propi territori s’han centrat en considerar el riu com l’espai idoni per ubicar-hi la indústria pesada (química, nuclear, tèrmica...) o bé com un cabal d’aigua que es podia canalitzar, desviar o transvasar ben lluny. En els darrers anys, el paper del riu ha estat reivindicat socialment i es veu integrat com un factor essencial en la planificació territorial i en el desenvolupament sostenible.

El riu ara
Però l’Ebre no és només un símbol identitari o el marc d’un llegat patrimonial vinculat a formes de vida del passat. El riu és un referent en el present i el futur de les terres riberenques, i aquest àmbit vol ser una finestra oberta al riu i una plataforma per a la reflexió col·lectiva.