Llumener amb suport

INFORMACIÓ DE L’OBJECTE

La paraula llumener deriva del terme “llum”, i no és altra cosa que això: un llum, un estri domèstic per fer llum, a base de cremar una metxa impregnada d’oli d’oliva. A les Terres de l’Ebre, a aquest tipus de llumener també se l’anomena “llum de ganxo”, pel fet que es penjava de la paret, d’una lleixa, d’un suport, o d’on fos, amb el ganxo que porta reblat a la part superior. En alguns indrets se’n diu “gresol” o “gresolera”.

Aquest tipus de llumener, el llum de ganxo, és propi de les Terres de l’Ebre i el País Valencià. Està compost per dos platets allargassats de metall, generalment llauna, posats un dins l’altre. El plateret superior és el que conté l’oli d’oliva i el ble, i es pot posar i llevar de damunt l’altre. El plateret inferior va fixat a una mena de mànec pla, amb un forat a la part superior, pel qual va passat el ganxo per penjar-lo.

Antigament, també es feia llum a les cases amb una metxa (o cordill) col·locada a l’interior de diversos objectes i amerada d’oli d’oliva o bé d’oli de balena. Depenent de l’època històrica i del poder adquisitiu de cada família, uns eren objectes molt senzills, com ara les candeles i les espelmes, i altres més sofisticats, com ara els quinqués.

La llum més econòmica: el llum d’espelma, que durant el segle XIX i primera meitat del segle XX (1800-1950) era present a totes les tauletes de nit de les cases, i a la qual avui en dia encara recorrem, majoritàriament, quan les companyies elèctriques ens deixen sense el subministrament elèctric. El quinqué és un estri de metall, modern, en el qual el petroli substitueix l’oli d’oliva per fer la llum que va protegida, perquè no s’apagui, per un tub de vidre, de forma més o menys circular. Es va inventar cap al 1780, i va substituir els llums d’oli i les candeles i espelmes a partir del segle XX (1900). L’estri s’anomena així pel cognom francès d’uns dels inventors que el van perfeccionar: el farmacèutic de Paris Antoni Quinquet.

Després, cap al 1850, es va inventar un altre enllumenat domèstic d’èxit: el llum de querosè, que era un combustible prou barat. En la mateixa època es va inventar un altre llum: l’acetilè, popularment anomenat carbur, que feia llum dins el carburero. Finalment, el 1881, als Estats Units l’inventor Tomàs Alva Edison va crear la primera llum incandescent, amb un filament de cotó carbonitzat, que va romandre encès durant 44 hores, tota una proesa.

Amb l’electricitat van arribar ells llums per als llocs més diversos de la casa: per al sostre, per a les parets, per a les tauletes de nit, etc. Avui en dia, l’energia elèctrica forma part de la vida quotidiana de la gent de tots els països desenvolupats, i els llumeners són objectes de museu, que han perdut el seu ús quotidià: l’enllumenat domèstic.

El llumener encara té un paper important en la cultura popular de les Terres de l’Ebre. A les poblacions de Paüls, Prat de Comte i Tortosa era tradicional l’anomenat “ball del gresol”, antigament un ball d’habilitat, que era una mena de competició festiva: els balladors portaven un gresol d’oli encès penjat a l’entrecuix dels pantalons; quan se’ls apaga, cal que s’aturin, deixin de ballar i el tornen a encendre, el més ràpidament possible, per tal de poder continuar amb el ball.

Actualment, aquest ball té la seva continuïtat en “la cursa del gresol”. La més coneguda i representativa és la que es celebra durant la Festa Major de Prat de Comte, entorn del 24 d’agost, diada de Sant Bartomeu. Les curses tradicionals s’organitzen des de molt antic i han esdevingut un dels símbols indiscutibles de la població; l’any 2000 van ser reconegudes com a Festa Tradicional d’Interès Comarcal.

Els participants en la cursa es situen a la part alta del carrer Major (molt empinat, i que es corre costa avall amb el públic assistent recolzat a les façanes de les cases del carrer) amb un llumener encès, penjat a la faixa dels calçotets, perquè els concursants corren vestits com abans (també es pot penjar a la cremallera dels pantalons). Si el gresol s’apaga el corredor s’ha d’aturar forçosament i tornar-lo a encendre, tan ràpidament com pugui per no perdre posicions a la cursa. Els concursants vesteixen amb indumentària tradicional: espardenyes, un mocador plegat i nuat al cap, camisa i calçotets fins als turmells.

La creença que la llum protegeix és molt antiga, i tenia associats molts costums populars: per exemple abans a les cases s’encenien candeletes de cera per espantar els llamps de les turmentes, que no s’havien d’apagar fins que el perill passava de llarg; eren candeletes beneïdes per un capellà el dia 2 de febrer, festa de la Purificació de Maria, mare de Jesús, popularment coneguda com la Candelera. Tradicionalment, aquest dia es desmuntava el belem, i es donava per tancat el temps de Nadal (40 dies després del dia de Nada), just al mig exacte entre el començament i la fi de l’hivern.

PER AMPLIAR INFORMACIÓ

- CUCÓ, Josepa. “L’interior de la casa: mobiliari” a Temes d’etnografia valenciana. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim - Diputació de València. València, 1983, p. 291-327. (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)

- RUEDA, Manolo. “Crònica de l’aparició de l’enllumenat públic i d’ús domèstic a Dénia i el seu ús i evolució fins l’actualitat” a Aguaits, núm. 16. 1999. http://www.raco.cat/index.php/Aguaits/article/view/66150/0

ACTIVITATS PROPOSADES

• Descriure i copsar l’objecte amb els sentits de la vista, el tacte i l’oïda
• Preparar algun taller a partir de l’antic ball, avui cursa, del gresol, on –sense que calgui encendre’l- es pot experimentar l’habilitat de cadascú per córrer amb el gresol penjant entre les cames
• Assistència a alguna de les diverses curses de cresols i de les diferents trobades per fer exhibicions i competicions de jocs tradicionals que es celebren arreu de les Terres de l’Ebre, lligats a les fires i les festes majors