Caminadors

INFORMACIÓ DE L’OBJECTE

Antigament, hi havia de diferents formes de caminadors, els estris que servien per ajudar l’infant a aguantar-se dret, mentre donava les seves primeres passes i aprenia a caminar de forma independent:

• uns consistien en una espècie de caixa de barres de fusta o de ferro, posada damunt d’unes rodetes i dins la qual es posava dret l’infant;
• altres eren de vímet, també amb rodetes, i tenien forma de banastra invertida, dins la qual també es posava dret l’infant;
• altres eren una mena de corretges que subjectaven el nen per la cintura;
• i uns altres que l’infant empenyia des del darrera, semblants als actuals caminadors ortopèdics, utilitzats sobretot per la gent gran. Els caminadors del Museu són d’aquest darrer tipus. Avui no formen part de la família dels caminadors pròpiament dits (on l’infant va situat dins una estructura que no li permet altra cosa que estar o avançar dret), sinó de la família dels “correpassadissos”.

Els caminadors encara s’usen avui en dia, amb la mateixa finalitat que antigament, tot i que alguns metges i especialistes en pediatria desaconsellen el seu ús, sobretot el dels caminadors que envolten l’infant, posat dret al seu interior, perquè argumenten que rellenteix el desenvolupament dels nens, perquè retarda el gatejar, el moment en el qual es comença a caminar i altres funcions motrius.

Els correpassadissos són un joguet, actualment fet amb plàstic de colors atractius, amb rodes gruixudes a la base i formes molt diferents: d’animal, de moto, de cotxe, d’autobús, etc. Tenen sempre una barana posterior (en forma de manillar, per exemple) on el nen s’agafa i avança recolzat en ella. L’empeny, per tal de fer girar les rodes amb l’impuls del seu propi cos, avançant un peu darrera l’altre.

Es tracta, a més a més, de la pervivència d’una senzilla i efectiva solució a una de les necessitats domèstiques i familiars amb les quals s’enfronten, abans i encara avui, els pares i mares dels infants més petits.

Aquests caminadors són una senzilla estructura de ferro forjat, d’aspecte triangular, amb tres petites rodes a la base, també de ferro forjat, i un petit manillar de fusta tornejada, a la part superior. Ben segur que, al seu darrera, més d’una generació de la família que n’era la propietària va fer les seves primeres passes. Procedeixen d’una casa particular de la Sénia, i segurament van ser elaborats per un dels ferrers de la població, els primers anys del segle XX, però pertanyen a una tradició europea antiquíssima, que es remunta –almenys- fins a l’antiga Roma.

L’antiguitat d’aquesta mena de “correpassadissos” està ben documentada, perquè uns caminadors de les seves mateixes característiques apareixen en una pintura de l’antiga Roma, conservada al Museu de les Termes de Roma. Les Termes eren els banys públics d’aigües termals (precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis), on la gent més benestant de la societat romana de la època: segles III i II aC (any 300 al 100 abans del naixement de Crist), acudia per relaxar-se, en un lloc d’oci i de trobada social.

Aquest costum social, higiènic i sanitari ja el practicaven els grecs. I d’aquesta tradició venen els establiments balnearis entorn de fonts medicinals, a Catalunya en tenim bons exemples, com ara les termes de Caldes de Malavella (l’antiga Aquis Voconis) i les termes de Caldes de Montbui (l’antiga Aquae Calidae), que formen part del llegat patrimonial que la cultura clàssica ens ha deixat a Catalunya.

Molts segles després, uns altres caminadors, idèntics a aquells caminadors d’època romana, el va pintar l’autor anònim d’un retaule, datat el segle XV (entre el 1.400 o el 1.500), que es conserva a la catedral de Barcelona. Aquest mateix caminador apareix també pintat en una escena similar, reproduïda en un retaule d’aquesta època, conservat a Anglaterra.

L’ofici de ferrer és un dels més antics. Un cop descobert el ferro, la seva importància va anar augmentant. Es necessitava força: els ferrers feien tota mena d’objectes escalfant el ferro al foc i repicant-lo a l’encrusa, a cops de martell, per això era un dels oficis més pesats i durs. Segons la tradició aquest soroll allunya els mals esperits.

Els humans naixem i després creixem: des de nadons ens fem infants, després adolescents i més tard adults; finalment som gent gran, ancians. El cicle de la vida es va repetint contínuament. Moltes persones utilitzen els “correpassadissos” en la primera i en darrera etapa de la seva vida.

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ

• ALANYÀ, Josep. “La vida familiar: primeres activitats del nen” a Etnografia de la Terra Alta. Consell Comarcal de l Terra Alta. Gandesa, 2003, p. 235 a la 246 (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
• “Oficis i activitats artesanals: Picapedrer. Ferrer”, realitzat pel Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya, el 1989. Durada: 13 minuts. (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
• “Roma a Catalunya”. Catàleg de l’exposició. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992 (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
• CD “Cançons d’infantesa”. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura, Barcelona: 1998, (sèrie 2, volum 1). (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre).

ACTIVITATS PROPOSADES

• Descriure i copsar l’objecte amb els sentits de la vista, el tacte i l’oïda
• Preparar un taller amb uns caminadors ortopèdics dels que utilitza la gent gran, fer-los anar i comparar-los amb els del Taller, i amb els fets de plàstic amb formes i colors dels infants d’avui en dia
• Visita a una guarderia o bé a un centre d’educació infantil on disposen d’un espai de jocs o de dormir, on desen els utensilis necessaris per cuidar dels infants: llitets, parcs, trones, cadiretes, caminadors, etc. i on us puguin acollir
• Visitar una botiga de roba i estris infantils, on us puguin acollir i explicar els tipus de caminadors que venen