Matraca i Carrau

INFORMACIÓ DE L’OBJECTE

La matraca (terme usat sovint en plural: matraques o maçoles) i el carrau són dos estris musicals tradicionals, que –generalment- eren tocats per mans infantils. Els carraus encara avui són molt populars com a joguet de tot l’any, mentre que les matraques fa moltes dècades que no s’utilitzen.

Les matraques són instruments de percussió, formats per diferents peces de fusta, combinades de maneres molt diferents, però que tenen en comú el fet que, en colpejar-les o en agitar-les, produeixen uns sorolls secs, monòtons i repetits, fins i tot eixordadors, produïts per la fusta, és a dir, soroll d’aquell que es diu que “t’obre el cap”.

Els carraus també produeixen aquesta mena de so, sec i repetitiu, però no són tant sorollosos, sobretot els que no eren fets de fusta, sinó de canya. Avui en dia solen ser de plàstic o bé de fusta pintada de colors atractius per als infants, i poden tenir aspectes molt diferents, sempre però amb la mateixa forma bàsica: un mànec que és l’eix per on gira una altra peça (més o menys) rectangular que en girar va colpejant una peça dentada, passada per l’eix central.

Antigament, arreu de Catalunya, les matraques i els carraus eren instruments infantils típics de la Setmana Santa. A partir de la tarda del Dimecres Sant i especialment durant els dies de Dijous i Divendres Sant era preceptiu pels fidels no fer activitats que trenquessin el silenci que calia que guardessin, per tal de recordar amb devoció les diades en les quals la tradició catòlica situa la passió i mort de Jesús. Aquets dies no es podia tocar les campanes, ni fer música, ni cantar, ni parlar aixecant la veu, ni fer sorolls agradables, ni jugar, etc. Un rigor que avui en dia no es demana.

Llavors, el so de les matraques i els carraus substituïa el so musical de les campanes i els carillons de les esglésies. En alguns pobles, als campanars sonaven grans matraques de fusta, que calia accionar manualment, com es feia amb les campanes. Un costum religiós que reconstruïa simbòlicament el terratrèmol que va fer sacsejar la terra després de la mort de Jesús. No cal dir que per als infants era una bona manera d’entretenir-se i fer una activitat motriu.

Molts dels antics costums de fer-los sonar a l’interior de les esglésies, com a forma d’anunciar els oficis i processons, o durant les mateixes processons van anar desapareixent durant la primera meitat del segle XX, prohibides per la disbauxa que ocasionaven, i també pel fet que les autoritats civils i religioses les van considerar celebracions que s’ajustaven poc als nous temps i costums.

En algunes poblacions catalanes, els infants solien cantar alguna cantarella, mentre feien sonar els carraus, compassant-la a les voltes que anava donant-li al carrau. Proveu de recitar la següent fent girar el carrau:

«Apa dones a l’ofici,
apa dones al sermó.
Qui ha perdut un mocador,
l’escolà l’ha trobat,
amagat en un forat,
al forat de la pallissa,
amb tres pams de llonganissa!»

Els carraus de canya, moltes vegades, se’ls construïen els mateixos infants. Els de fusta i totes les matraques els elaboraven els fusters, els artesans que dominaven la fusta i eren capaços de fer tota mena d’objectes, des dels més petits (una fusta per tallar de cuina o un saler, per exemple) fins als més grans (un armari, o una taula per exemple).

Els fusters de les poblacions rurals, especialment, eren artesans que construïen tota mena de coses que requerien o aconsellaven de realitzar-se en fusta, i que avui es fabriquen en materials molt diferents (metall, plàstics...). Eren objectes tant per la casa: armaris, baguls, birles per jugar, cadires, pasteres, posts de planxar, rentadors i saboneres, taules... com al camp: arades, dipòsits, mànecs... i també objectes destinats a altres àmbits, com ara bancs i cors d’església, confessionaris, pupitres per a l’escola, taüts...

Avui, ens trobem davant d’un ofici que per als propis artesans "s’ha perdut", però encara queden fusters artesans que treballen a mida, atenent diferents encàrrecs.

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ

• PALOMAR, Salvador. Carraus i matraques. Carrutxa - Ajuntament de Reus. www.lateiera.wordpress.com/2011/04/21/carraus-i-matraques
• ‎SANTACANA ROMA, Galdric. “Les matraques de campanar en el paisatge sonor de la Setmana Santa a Catalunya” a Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 35. Departament de Cultura. Barcelona, abril de 2010. p. 172-180 ar www.raco.cat/index.php/revistaetnologia/article/viewFile/.../239154
• ‎Lligall, núm. 7 (1993). la Fonoteca de Musica Tradicional Catalana: Matraques i carraus www.arxivers.com/.../775-08-la-fonoteca-de-musica-tradicional-catalana
• La festa a Catalunya www.festacatalunya.cat
• Vídeo “Oficis i activitats artesanals: Carraus. Cadiraire” (sèrie “Conèixer Catalunya”), realitzat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, el 1989. Durada: 19 minuts. (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)

ACTIVITATS PROPOSADES

• Descriure i copsar l’objecte amb els sentits de la vista, el tacte i l’oïda
• Preparar un taller de fer sonar matraques i carraus de diferents materials: fusta, plàstic, metall.
• Assistència a algun concert o taller de música tradicional
• Visita a una fusteria, on us puguin ensenyar i explicar la manera de fer tradicional, amb algunes eines antigues