La 8a edició del cicle de conferències “Històries de la Mar de l’Ebre”, que es desenvolupa els dies 4, 11, 18 i 25 de novembre a la Sala d’actes del Museu de la Mar de l’Ebre, tracta temes diversos, relacionats amb la història, l’etnologia i l’ecologia, amb la mar i la costa ebrenca com a eix central, com en totes les edicions d’aquest cicle. En aquesta ocasió inclou les conferències: "Pesca Neta. Cap a una mar blava", a càrrec de Mario Vizcarro, “L’extracció de sal a la Ràpita”, a càrrec d’Enric López, xerrada que forma part també del programa “Cultura viva 2022” del Museu de les Terres de l’Ebre, “La construcció de l’embarcació de practicatge més gran de l’Estat”, a càrrec de Sergi Muñoz, i "Plàstics en l’entorn natural. Projecte BIOPLAS: disponibilitat de microplàstics al Parc Natural del delta de l’Ebre, a càrrec de Maite Martínez. L’entrada és gratuïta.

Territori Blau

Transito un territori que comença per un somni: un passeig pel bosc, la remor del riu, la veu dels arbres quan el vent empenta les fulles, els moixons que volen impertinents i encuriosits de branca en branca jugant a perseguir-se.

Veig aquest somni en blau, el blau de la cianotípia. Començo a pensar en la laboriositat del procés que m’espera fins que aconsegueixi fer una impressió de gran format: collir les plantes al bosc, endreçar-les a casa, guardar-les entre papers assecants i canviar-les a cada cert temps perquè les flors no es podreixin, premsar-les entre fustes i pes... i esperar.

Per altra banda, he de preparar la barreja de productes químics per emulsionar el paper. Disposo els ingredients i els estris per treballar en penombra: citrat fèrric amònic i ferricianur potàssic, aigua destil·lada, cubetes, pinzells i peròxid d’hidrogen. Mesuro les quantitats, i barrejo ingredients per aconseguir la recepta que, estesa a la superfície del paper i un cop seca, es tornarà sensible a la llum del sol.

A la penombra del laboratori estiro el paper, faig servir una paletina suau per emulsionar-lo. Paletades precises, de dalt a baix de dreta a esquerra i a l’inrevés. La mà es mou fent passades suaus mentre respiro, ha d’haver-hi un ritme uniforme quan es treballen grans formats. El paper queda vestit d’un to groguenc que canviarà tan aviat sigui exposat al sol.

Arriba el moment màgic de transportar amb cura la planta seca damunt del paper emulsionat, premsar el conjunt amb un vidre transparent i buscar la carícia del sol. Contemplo com les sals de ferro es van inundant de llum: al voltant de la planta exposada, el groc del paper va mutant cap el verdós, fins arribar a un gris fosc.

Després, tornar al laboratori, desmuntar el vidre i retirar la planta. Una formosa reserva groga ja mostra la seva silueta. Ara cal posar el paper a l’amor d’un bany. L’aigua s’endú els residus que han estat al empar de la foscor i que deixen veure la blancor del paper. El gris, que abans va ser groc, ara es blau en tot el territori on el sol ha marcat el seu camí.

Josep Maria Balagué

Barcelona, 1959

L’any 1998 em vaig submergir en la pràctica de processos fotogràfics antics que implicaven manipular elements que retornen a la fotografia "artesanal", on intervenen revelats amb productes químics o fins i tot entintats: col·lodió, trànsferts de Polaroid, cianotípia, goma bicromatada, marró Van Dycke, oil print, gum oil...

Tots aquests anys, i sobretot últimament, observo dins meu un esperit amagat que demana sortir, fer acte de presència amb unes paraules que es repeteixen a través del temps i desperten les meves inquietuds: "no em deixis perdre, no deixis que les ànimes electròniques i informàtiques m’esborrin del mapa". I jo responc a aquesta veu posant de nou en solfa tècniques trobades entre llibres vells, que intento fer perdurar des de la meva habitació fosca.

Que jo recordi, faig fotos des de jove, amb sentit o sense, amb discurs o sense, anodines o amb matisos... a vegades, les penso; en altres moments surten automàticament, com si estiguessin adormides dins la càmera i la connexió amb la retina les empenyés cap en fora. Però el fet és que faig fotografies.

Tenia tretze anys quan vaig començar a guanyar-me el sou com aprenent en una fàbrica de balances. L’olor del ferro roent, el carbó a la farga i el foc viu van dibuixar-me el caràcter d’artesà. Després vaig treballar en una empresa de gravat de planxes. La tinta, la làmpada d’arc de carbó, els àcids que fèiem servir per treballar planxes, van ser potser la preparació d’aquest destí de fotògraf de laboratori “fotoquímic”. Ja a la meva joventut vaig fer un curs de fotografia bàsica i el meu tarannà em va portar de cap a remenar líquids per revelar negatius. Des de llavors no he parat mai de fer fotos. Segurament el meu camí com a fotògraf té una bona part de
formació autodidacta i, sense dubtes, he pogut fer “ofici” amb la pràctica continuada durant tota la meva vida.

L’esdevenir professional d’adult em va portar cap altres territoris, i em vaig guanyar la vida durant dècades com a tècnic d’il·luminació de cinema i televisió. El fet és que cap camí laboral no m’ha apartat de la fotografia, ni en els pitjors moments d’incertesa.

Avui, que per obtenir una imatge només cal prémer un botó del telèfon mòbil, jo vaig cent vuitanta anys enrere i amb aquesta exposició, Territori Blau, us porto un procés del segle XIX, artesà cent per cent i manual en quasi la seva totalitat: la cianotípia.

Gaudiu d’ella, com jo he xalat elaborant les imatges al laboratori.