L’exposició "L’Ebre. Darrer escenari de les Brigades Internacionals" ha estat produïda pel Museu de les Terres de l’Ebre i el COMEBE amb el suport del Departament de Cultura i del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Després de la seva inauguració a Amposta al Museu de els Terres de l’Ebre, la mostra inicia la seva itinerància i es podrà visitar al Museu de la Mar de l’Ebre. L’exposició ha estat comissariada per la Dra. M. Lourdes Prades Artigas del CRAI de La Universitat de Barcelona i consta de texts i fotografies organitzats en 8 àmbits i s’inaugura el 7 de juny a le 19.30 h. a continuació de l’acte es realitzarà la conferència “La lluita per la causa antifeixista s’havia acabat en aquell racó del món, en aquesta part d’Europa. La batalla de l’Ebre a la memòria dels brigadistes”, a càrrec de M. Lourdes Artigas d’UB-SIDBRINT.

Les Brigades Internacionals

Entre 1936 i 1939, i també durant els anys posteriors, la guerra espanyola es convertí en el símbol de la lluita contra el feixisme i l’única esperança  de poder dur a terme una veritable revolució social. Fou considerada per molts com l’última  gran causa, el darrer conflicte en el qual es va lluitar per uns ideals, fet perfectament escenificat per la presència a Espanya de milers de brigadistes arribats voluntàriament d’arreu del món.

El cop d’estat del 18 de juliol a Espanya va suposar per a la resta de països europeus la cristal·lització d’esperances i de temors i les esquerres van veure confirmat el perill feixista anunciat des de 1934. En aquest context, es van començar a organitzar grups de voluntaris d’arreu del món que, seguint el propi impuls, lluny de la propaganda organitzada, volien venir a Espanya  a lluitar al costat del govern legítim de la República.

Això suposà la creació d’un exèrcit internacional, integrat per més de 35.000 homes i dones de més de 53 nacionalitats (els més nombrosos foren els francesos i després d’aquest, els polonesos i els italians). És un exemple únic en la història, tant pel que fa als seus efectius com pel fet de venir,  majoritàriament, a lluitar de manera voluntària.

L’escenari de la Batalla de l’Ebre.

La batalla de l’Ebre fou un intens combat de desgast entre les tropes republicanes i els exèrcits franquistes iniciat el 25 de juliol de l’any 1938, a les acaballes de la Guerra Civil espanyola i que esdevingué decisiu de cara a la pèrdua de Catalunya per al govern republicà.

Amb 115 dies de combats fou la batalla més llarga de la Guerra Civil espanyola, i per al govern de la República va significar la pèrdua de bona part del seu millor exèrcit i la majoria de l’armament més modern

Al nord i al sud del dispositiu de l’ofensiva es van planificar dues operacions de distracció, destinades a fixar sobre el terreny les divisions franquistes que defensaven aquelles zones, mentre que el gruix de l’ofensiva es concentrava al centre. L’atac principal es va dur a terme entre Faió i Benifallet, amb  tres eixos de penetració entre Riba-roja d’Ebre i Flix, entre Flix i Móra d’Ebre, i entre Móra d’Ebre i Miravet. L’operació va ser un èxit i les tropes republicanes van avançar ràpidament.

Pel que fa a les Brigades Internacionals, les grans protagonistes foren la XIII, la XIV i la XV, tot i que també hi participaren la XI i la XII, encara que tingueren una incidència menor. La bibliografia xifra entre 3.000 i 3.500 els  voluntaris que van prendre part en la Batalla de l’Ebre, entre els quals n’hi havia molts d’estrangers però també molts de catalans i d’espanyols, enquadrats a les Brigades. Per als brigadistes, amb la retirada dels voluntaris internacionals per part del govern de Negrín, la batalla s’acabarà el dia 23 de setembre.

Retorn al Priorat i el comiat a Barcelona

A partir d’aquesta data, la majoria es van concentrar al Baix Priorat, concretament a les poblacions de Marçà, Falset,  Pradell, Gratallops, Capçanes  o la Torre de Fontaubella. Entre el 16 i el 17 d’octubre, prop de l’estació de tren de Pradell, a la Torre de Fontaubella, va tenir lloc una desfilada dels brigadistes. Fou en aquest acte  que el president del Govern de la República va prometre la nacionalitat espanyola a tots els brigadistes que havien participat a la guerra, promesa que no es va complir fins més de 50 anys més tard.

Pocs deis després, el 28 d’octubre de 1938 a les 17.00 h, va tenir lloc una emotiva desfilada militar a Barcelona com a acte final de comiat dels voluntaris que havien vingut a lluitar contra el feixisme. L’agraïment popular es fa fer palès quan més de 300.000 persones es va llençar al carrer per a acomiadar a tots aquests homes i dones el seu compromís amb l’antifeixisme

Tornar a casa o continuar lluitant

El febrer de 1939, derrotats travessaren la frontera per acabar als camps de concentració francesos com la resta de refugiats republicans. La lluita va continuar a casa, als camps de concentració o als fronts de la segona guerra mundial.

Només els brigadistes originaris de països democràtics van poder ser repatriats immediatament. En canvi més de 5.000 alemanys, polonesos i iugoslaus, entre d’altres, van estar retinguts a la frontera. Molts d’ells, van decidir retornar al front i continuar lluitant per la República fins al final de la guerra enquadrats en l’exèrcit regular.

La ramaderia és a la base de la revolució neolítica, i en molts territoris, especialment en la muntanya, és l’activitat que centra el poblament, l’economia i les formes de vida fins l’època moderna. La complementarietat entre els conreus i la ramaderia permeten la transformació i creixement de l’agricultura abans de l’aparició dels adobs químics. La complexitat de les seves pràctiques i relacions territorials expliquen, a partir de la transhumància i la transtermitància, molts fluxos i moviments de població no només estacionals. Els oficis vinculats a la cria dels animals, fins a mitjans del segle passat, ocupaven moltes persones i eren ben diversos: ramaders, majorals, pastors i rabadans.

Avui, aquella antiga diversificació de funcions s’ha simplificat i els pastors són principalment propietaris que han de pasturar ells tots sols el seu ramat. L’ofici ha esdevingut exemple de solitud i aïllament. També, símbol d’una visió bucòlica i romàntica -un clixé urbà i esbiaixat-, ignorant d’unes condicions dures de treball, de sol a sol i sempre a l’abast de les inclemències del temps, i d’una feina sacrificada, sense dret a vacances ni a dies de festa.

Plácido Torres  i Consuelo Soriano  es van casar el 1991 a Amposta, municipi  on resideixen i treballen. Però Consuelo és natural d’Orihuela del Tremedal i Plácido, tot i nàixer a Amposta, prové també d’una família de Fortanete. Tots dos s’han dedicat sempre als animals, ja sigui amb  l’ofici de tractant com  de pastors, segueixen doncs les nissagues familiars. Actualment són uns dels últims tractants de bestiar oví  -compren als pastors i venen als carnissers- d’un ampli territori a cavall del sud de Catalunya, nord del País Valencià i sud d’Aragó. Per altra part, reprodueixen un model d’evolució social on, des de molt antic, es barregen ramaders, pastors i tractants, i de vegades carnissers, en una mateixa família i on el progrés econòmic ha fet que a partir de l’activitat transhumant, molts "serranos" fixessin la seva residència al litoral.
El concepte de cultura material dels pastors inclou els objectes que aquests utilitzaven i utilitzen en el camp, en els corrals i en les cases en el desenvolupament de la seva activitat. Però també inclou altres objectes ornamentals i decoratius que elaboraven en les llargues hores de pastura quan feia bon oratge, com un entreteniment i com una mostra de la seva habilitat manual.

En l’exposició es mostren a l’entorn de 300 objectes, que hem separat en funció de la seva funcionalitat. D’un costat, la indumentària tradicional i els utensilis de l’equip dels pastors. Per un altre costat, els objectes vinculats al maneig i la cura dels animals: esquelles, marques de propietat, etc. L’artesania en fusta, més o menys elaborada i més o menys recreativa, formaria un altre bloc. Els estris i instruments auxiliars de l’aprofitament de la llana i la indústria tèxtil derivada, seria un altre dels conjunts. Els documents, utensilis i mobiliari vinculat als oficis de tractant i de carnisser formarien un altre bloc. I les eines i objectes per a l’elaboració dels formatges tancarien els àmbits que us presentem

Es tracta d’una col·lecció d’objectes que Plácido va començar amb un objecte familiar, concretament amb el ferro de marcar en quitrà el ramat. Al llarg de tota la seva vida, no només la seva memòria, sinó també les seves llibretes, la seva col·lecció i les notes vinculades a la procedència de cada peça, han estat marcades per la voluntat i l’esforç de configurar un  homenatge als avantpassats, cadascuna de les persones que li han cedit els objectes.

En referir-se a la col·laboració de Consuelo, Plácido diu: “des del primer dia, m’ha ajudat, quan ha vist alguna cosa que sap que m’agradarà, si és d’un pastor li demana, si és d’una fira m’ho diu o ho compra directament, i no parlem de la quantitat de ferro i coses que ha netejat, perquè quan ens ho donen, normalment estan molt malament, si no hagués sigut per ella, no hagués sigut possible reunir tot el que tenim”. Actualment, el fons de la família Torres-Soriano recull un nombre aproximat de 500 peces,El que inicialment començà ell amb 16 anys, com una afició, acabarà sent el que podem anomenar una col·lecció privada de referència sobre la cultura material dels pastors. Però Plácido no només recull objectes vinculats amb la ramaderia, sinó que guarda altres importants conjunts de materials: fòssils, morters, cuines antigues, botelles de gasosa i sifons, numismàtica, documents relacionats amb l’oci juvenil.

Aquesta és una exposició produïda pel Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular “Associacionisme Cultural” en el marc del programa “Col·leccionar passions”. El Museu en els anys anteriors ja ha realitzat altres exposicions del cicle dedicades a les col.·leccions de Jesús Bru de Villalba dels Arcs, Salvador Cardero d’Ulldecona i Ferran Segarra de Miravet.